Coordinen: Jaume Aymí i Esther Forgas

Los espigadores y la espigadora (2000) d'Agnès Varda, és la pel·licula és considerada la mare de la “nouvelle vagui”, ha estat una de les més notables revelacions dels últims anys en el camp, cada vegada més obert, del gènere documental. Varda sembla iniciar aquesta pel·lícula amb una preocupació fútil i passada d'època: com definir l'acte de de espigolar, que vindria a ser gairebé una tradició oblidada en l'imaginari francès. El valuós del seu registre consisteix precisament a invertir aquest supòsit: de l'espigolar com una activitat femenina que es recorda amb nostàlgia i que va trobar el seu últim lloc històric amb les crisis alimentoses de la segona guerra mundial, Varda passa ràpidament a una cerca per resignificar la pràctica dels espigadores, per retrobar en els llocs més impensats la “lògica oculta” de l'espigolar, del recollir i el reutilitzar. D'aquesta manera, la cineasta francesa transforma la seva pròpia pel·lícula en un acte d'espigolar, de recol·lecció d'imatges perdudes i motius visuals -deixalles òptiques-, de resemantización de maneres de vida i comportaments urbans -deixalles socials-, com si finalment l'espigolar no comportés sinó un procediment semiològic de re-dotar de sentit al món circumdant. I heus aquí com el que Varda fa són trànsits en imatge i so: passa dels residus del espigador rural a les seves commutacions a la ciutat, de l'alimentós al decoratiu, del dret als il·legals. Per cert, trànsits efectuats amb una aguda lleugeresa, com si tramés una pel·lícula de petites troballes en el camí, o bé de traços i pinzellades que depassen el pictòric, una vocació lúdica que rastreja els límits de l'espigolar com un concepte lax, abans que la seva categoria ordenada.

El que fa més bella a aquesta pel·lícula sigui la diversitat de persones i mons que Varda aconsegueix fer visibles en la nostra contemporaneïtat.